Un restaurant clàssic al barri antic de la capital Mínim’s: una cuina Andorrana i de mercat en un entorn encantador al al centre del Centre Històric.

Hi ha dies en què ja saps que aniràs a un lloc i, només de pensar-hi, se’t dibuixa un somriure. Això és el que em passa amb un petit restaurant d’Andorra la Vella que m’ha robat el cor: per la seva cuina honesta i per la parella que hi ha al darrere, que porten el negoci amb ofici i molta ànima. Són d’aquells amfitrions que et truquen pel nom, t’escolten i aconsegueixen que cada visita sigui una mica especial.

L’espai té aquella personalitat dels locals de tota la vida: un baix d’una casa antiga aprofitat com abans es feia a l’Andorra més autèntica, amb parets que semblen guardar històries i un menjador dividit en racons que conviden a la conversa. Només travessar la porta, la vista se’n va inevitablement cap a la cuina oberta i als fogons, on alguna cassola deixa anar un xup-xup prometedor i alguna paella deixa ballar bolets a la paella. Mentre et saluden, t’acompanyen a una taula propera a l’entrada, i de seguida notes aquella calidesa de casa de poble: llum amable, soroll suau de coberteria i converses en segon pla.

Entre setmana hi fan un menú pensat amb cap i cor, amb platets que canvien segons mercat i temporada, ideal per descobrir sabors sense haver de triar massa. En cap de setmana, però, la carta es desplega amb plats per compartir i elaboracions que demanen temps i paciència: un carpaccio de vedella ben fi amb oli aromatitzat, verdures de temporada saltades amb marisc, un bon peix al forn amb patata i ceba, talls de carn servits amb patates fregides de veritat i cebes tendres marcades a la planxa. De tant en tant, hi apareix algun guisat de caça fet amb tres dies de feina, amb salses d’aquelles que demanen pa per sucar fins a l’última gota.

Abans que arribin els plats, et reben amb petits detalls: una mica de quiche tèbia, unes olives, embotit tallat ben fi i pa artesà amb crosta cruixent i molla tendra, d’aquells que només amb oli i sal ja serien un esmorzar complet. Quan comencen a desfilar els entrants, entens que aquí es cuina amb producte de veritat i amb respecte: verdures netes i tallades a mà, textures cuidades i combinacions que tenen sentit. Els principals mantenen el nivell, ja sigui amb un turbot que arriba al punt just o amb una peça de carn sucosa que es deixa tallar gairebé sense ganivet.

Les postres no són un tràmit, sinó una part més del ritual: un pastís de formatge per posar al mig de la taula i compartir, o un cafè irlandès servit com cal, amb les capes ben definides i aquell toc dolç que tanca el dinar amb elegància. Al final de l’àpat, la sensació és la d’haver estat a casa d’uns bons amics que cuinen de meravella: marxem satisfets, ben menjats, i amb la certesa que tornarem. És un d’aquells restaurants que no només alimenten, sinó que també cuiden, i això, avui, té un valor immens.